El pou de les oblidades

El fons n'està plé. S'apilotonen i es trepitjen lluitant per veure un altre cop la llum, per ser lliures un altre cop. N'hi ha moltes, moltíssimes, una quantitat tan gran que no es pot comptar.

N'hi ha de llargues i n'hi ha de curtes. N'hi ha de dures i n'hi ha de toves. N'hi ha de tristes i n'hi ha d'alegres. N'hi ha de pesades i n'hi ha de lleugeres. Pero totes, totes, un dia potser fa molt de temps o potser no en fa tant, van ser lliures i escoltades.

Ara volen ser un altre cop fortes, volen tornar a tenir el poder de transformar a les persones, de donar forma a les coses, de il.luminar les nits del pensament, de gaudir de l'aprenentatge dels infants.

Un dia molt de quan en quan, alguna cosa passa i una aconsegueix per fi sortir del pou. Passa de cop, sense cap explicació llògica. Una de les que estava molt al fons des de feia generacions, apareix fora i es feliç perque arriba allà a on no havia arribat mai abans.

Pero les altres, les oblidades, sofreixen en silenci mentre esperen una nova vida que no tenen manera de saber quan arribarà. Saben que es el seu destí, que el seu moment es va acabar i que pot tornar o no. Pero segueixen lluitant sense defallir, mantinguent la esperança i la voluntat de ser útils.

No lluiten entre elles, sino per estar al damunt, per tenir la oportunitat de que una ventada les agafi i se les emporti, com va passar moltes vegades quan eren lliures. En el fons del pou, allà a on han anat a parar les més velles, l'apilotonament i l'asfixia son insuportables, tant que les acaba fent desapareixer per sempre.

Algunes d'elles van justificar els crims més horrorosos i d'altres van defensar els ideals més nobles, pero ara no hi ha diferencies entre elles, i cap pot entendre per qué ara son on son.