FRED A TAILÀNDIA?

Sí sí, es pot passar molta fred a Tailàndia. Senyors i senyores que feu les guies de viatge, ja cal que corregiu la suggerència de portar una "jaqueteta" pels vespres si es viatja al nord, i aconselleu mitjons i un bon anorac. Si pregunteu als nadius, us diran que necessiteu també guants, gorres, bufandes, etc. Si fins i tot els gossos van abrigats! Mireu si no ho creieu!


A l'extrem nord del país i a finals de desembre, de dia el sol escalfa, fins i tot pot picar, però la temperatura ambiental és agradable: entre 22 i 25 graus. Però tot canvia quan arriba el vespre.



Us asseguro que recòrrer el riu Kok en una canoa de motor al capvespre com a millor sistema per arribar a l'hotel escollit per passar la nit (un "resort" en mig de la selva fet de cabanes de bambú) pot ser molt emocionant, però quan el fred es va intensificant, el sol va desapareixent, no tens cap llum, vas amb dues nenes i penses què passarà si el barco encalla, comences a pensar quí t'ha manat complicar-te la vida d'aquesta manera. No obstant, què es aquesta preocupació al costat d'un aire cada cop més fred, que ja no saps cóm evitar perquè se't fica per tot arreu?
40 minuts després d'haver iniciat el trajecte, amb els últims minuts de llum, arribem al nostre destí, sense incidents però jo, personalment, totalment glaçada. I això només és el començament!!




Ens reb i ajuda a desembarcar una senyora que fa de recepcionista, cuinera, cambrera, porta-maletes, telefonista... què sé jo. Molta energia i cap paraula d'anglès. L'hotel no té res a veure amb els que hem conegut fins ara. A la vora del riu, realment encantador, cabanes fetes de bambú pràcticament en mig de la selva (hi haurà serps aquí també? - el perquè del "també" el veureu més endavant - ).
Bé, les cabanes estan elevades, no sé si les serps s'hi enfilen. Molt mones, molt autèntiques. Però - horror - què descobreixo? A les finestres només mosquiteres. On són els vidres?
La temperatura segueix baixant i ara ja no soc només jo qui es congela de fred. Em fico dins del llit,amb dues jaquetes, i no m'atreveixo a tornar a sortir. M'han d'obligar a sortir per sopar.






Pocs hostes: dos motxil.leros suïssos (un d'ells d'origen tailandès, que és qui ens ajuda a entendre'ns amb la senyora "multitask", una parella tai-americana, i una altra parella austrìaco-anglesa no precisament jove amb residència a Suïssa. Aquests ens comenten que ja porten 3 dies congelant-se, els precedents travessant Laos pel Mekong. L'americà ens informa que a la muntanya de més amunt, dues nits abans tenien 3 graus.


Quín panorama! I el restaurant no té parets!! Això em fa pensar que potser aquella fred no és normal, però ho pregunto i em responen que sí, que és l'hivern. Però llavors, perquè no es preparen una mica? Cada cop més glaçats, sopem depressa, interromputs només per un espectacle molt diferent als que hem vist a d'altres hotels, molt més turístics: els nens del poble ens venen a cantar una cançó. Decidim que dormirem tots 4 apretadets en un sol llit, amb les dues flaçades de més que demanem (bé, de fet en demanem 3 però com que tothom n'ha demanat no n'hi ha prou. No vull pensar què hagués passat si l'hotel hagués estat plè.


Quina meravella de mantes! Mai n'havia vist de tan gruixudes! Però estem massa apretadets al llit. Per riure perfecte, però per dormir... Al final el Roland i la Lena decideixen anar a l'altre llit, el que està enganxat a la finestra que està de cara al vent...

L'endemà... prova superada. Tots hem dormit com troncs: les emocions del dia abans - veure més endavant - ens hi han ajudat. I el Roland i la Lena... fins i tot han tingut calor!
Volem fer fotos a la cabana, però la càmera no funciona. Anem a esmorzar. Seiem tots al sol, i al cap d'una estoma, tots, càmera inclosa, ens refem. I llavors decidim seguir el consell de l'hoste americà, i pujem a veure el poble i la vista.

Quina meravella! Autèntiques cabanes, i cadells de gos per tot arreu. Mentre hi juguem, se'ns van acostant les nenes que van cantar el vespre. Aquí en podeu veure dues!